Benvinguts!!!

Benvinguts!!!

Sempre havia volgut escriure un bloc, però mai sabia què escriure-hi... Fins que vaig ser mare... Aleshores em van començar a sorgir dubtes i inquietuds i vaig pensar que totes les meves hores de búsquedes per internet bé podien servir a alguna altra mare que tingués els mateixos dubtes i inquietuds que jo... Així que començo aquest bloc amb la idea d'anar publicant entrades que em semblin interessants o opinions sobre com funcionen les coses un cop canvies de ser la "filla de..." per passar a ser "la mare de..."

Espero que a aquells que caigueu per aqui us sigui útil alguna cosa...o si més no que passeu una bona estona! Gràcies per llegir-me!

divendres, 16 de febrer de 2018

La "craneosinestòsi"

El febrer passat van operar al Pèsol d'una "craneosinestòsi". Us explico breument el procés i la meva experiència a l'hospital.

Quan et diuen "hem d'operar al teu fill de craneosinestòsi" comences a buscar què és, simptomatologia, causes, possibles alternatives a la cirurgia, conseqüencies d'operar i no operar, etc.

En el nostre cas, tal i com ens ho van explicar tant el neurocirurgià de guàridia com la neurocirurgiana que operaria al Pèsol, només vam buscar com seria el post operatori, però no vam trobar res. Ens van explicar que els ossos dels laterals del cap s'havien soldat abans d'hora i que això provocava que el cap creixés cap endavant i cap enrera, podent provocar (a la llarga) una pressió excessiva sobre els globus oculars que podia produir-li ceguera, migranyes o alteracions a nivell psicomotriu que podien fer que no es desenvolupés amb normalitat.
Veient les possibles conseqüències de no operar, ja no ens vam plantejar fer cap altra investigació.
La craneosinestòsi és una anomalía força comuna, (només a la Vall d'Hebrón, s'operen 20 casos a l'any) i la seva operació té més beneficis que complicacions. L'operació consisteix en fer una obertura a la pell del crani d'orella a orella com si es tractés d'una diadema (en el cas del Pèsol li van fer ondulada) després fan incisions als ossos per tal de tornar-los a separar i posen unes "protesis" reabsorbibles per l'organisme, de manera que no hagin de tornar a obrir per treure-les.

Abans de l'operació ens van demanar que rapéssim al Pèsol al 0 per tal que no ho haguéssin de fer els metges. Vam ingressar el dia abans de l'operació a la tarda i vam fer nit a la planta de cirurgia. Vam compartir un llit de 90 en una habitació sense ningú al llit del costat. El dia de l'operació va haver d'estar 4 hores sense menjar res abans que se l'enduguéssin (tot i que inicialment ens havien dit 6 hores, però no li van poder posar una via amb suero el dia anterior i això va fer que reduíssin el temps de dejú perquè no patís deshidratació). Se'l van endur a les 8.30 del matí i a les 11h ens van cridar per a informar-nos que ja estava tot a punt i que començaven l'operació. En el cas del Pèsol duraria fins les 14h però ens van dir que hi fòssim una hora abans per si acabava més d'hora. Quan ens van tornar a cridar, estaven escalfant-lo per despertar-lo i el portàven a la UCI. Quan ens van deixar passar portava el cap embenat com si portés un casc de bicicleta, una via al peu, dues a la yugular, una a cada banda, una sonda nasogàstrica, una urinària i un tub a la boca connectat a un respirador que van desconnectar al cap d'una estona. Estava lligat de mans perquè no s'arranqués cap tub. Quan va començar a despertar-se ens van fer sortir de l'habitació i li van treure el tub de la boca i la sonda urinària i aquí van començar 24h de medicaments (morfina, paracetamol, nolotil, suero), despertars, síndrome d'abstinència, analítiques, pitades de les màquines...


Quan van decidir que ja estava preparat per anar a planta, li van treure la via central de la yugular i el van deixar menjar. Ens van pujar a la planta 5 de l'hospital materno-infantil perquè no hi havia llits a la planta de cirurgia. Les enfermeres i el personal de la planta van ser molt atents i amables, però com que el Pèsol tenia menys d'1 any, el van posar en un bressol i jo vaig haver de dormir en una butaca incomodíssima, pendent que el Pèsol no s'arrenqués cap via, vigilant els càbles que encara duia, que no tibéssin massa o que no estiguéssin pinçats, etc... Quan vaig demanar un llit de 90, ens van dir que per normativa de l'hospital no podien posar llits als nens menors d'1 any...(la primera nit vaig dormir en un llit de 90) Aquella nit no vaig dormir (igual que no havia dormit a la UCI). A més, el Pèsol va acabar arrancant-se la sonda nasogàstrica i la via que portava al peu. La nit següent havia de vigilar que no s'arrenqués l'última via que li quedava, a més, en una de les preses nocturnes, va vomitar, així que havia de control·lar que no tornés a vomitar sense cap raó. Tampoc no vaig dormir. Si havia d'anar al lavabo havia de sortir de l'habitació, deixant sol al Pèsol o avisant a una de les infermeres per tal que el vigilés mentre jo no hi era, o esperar-me a que vingués el Ppa i em substituís durant l'hora de dinar, per exemple, ja que en teoria, tampoc no es podia menjar a les habitacions... Finalment, va passar la cirurgiana, li va treure l'embenat i ens va dir que el dia següent podríem marxar a casa, només ens quedava passar una nit. Aquella nit ens va venir a buscar un celador. "Ens emportem al Pèsol a cirurgia" em van dir. Em vaig quedar blanca. Pel meu cap van passar milers de preguntes: "però si aquesta tarda ens han dit que demà marxàvem", "no està bé?", "l'han de tornar a operar?" No! Resulta que havia quedat un llit lliure a la planta de cirurgia i ens traslladaven de nou. Quin alleujament... A més, aquella nit vam poder dormir de nou en un llit de 90...
El dia següent ens van donar l'alta. Li havíem de fer cures durant 15 dies, treure-li els apòsits cada 2 o 3 dies, rentar-li el cap, assecar-li amb un assecador amb aire fred, posar-li betadine amb una gassa i tornar-li a posar els apòsits.
A l'hora de treure-li els apòsits ho havíem de fer mullant-li bé els apòsits i traient-los a favor del cabell per tal de no fer-li mal.
Als 15 dies, li revisaven la ferida: tot correcte. Li havíem de deixar la ferida a l'aire. Com que el Pèsol intentava rascar-se o tocar-se els punts (que li havien de caure sols) li havíem de posar una gassa a la ferida i un gorro de cotó. La següent visita era al cap d'un mes: una radiografia i la valoració de la cirurgiana. Encara li quedaven 6 o 7 punts (dels 30 que portava inicialment) i la cirurgiana ens va dir que li poséssim crema hidratant a la ferida per ajudar a fer caure els punts i que si no li quèien en una setmana que hi tornéssim i li trauria ella. Quan vaig provar la crema hidratant em vaig quedar al·lucinada! Queien com si fossin de mantega. Ho vaig provar a la dutxa amb el sabó i també queien bé, tot i que algún se'm resistia, però en un parell de dies i uns quants massatges de cap a la dutxa i amb la crema hidratant, li van caure tots. Al cap de 2 mesos teníem la següent cita: radiografia i revisió amb la neurocirurgiana, ho va veure tot tant bé que en lloc de citar-nos al cap de 3 mesos ens va citar al cap de 6. Li van fer un TAC i van veure que s'estava tancant tot molt ràpidament, cosa que no és l'ideal estèticament, però que no implica cap problema més enllà. I tal dia farà un any. Avui fa un any just de l'ingrés, i el Ppa i jo encara pensem en aquells dies cada vegada que l'abracem...

Vam decidir explicar la nostra experiència perquè ens vam sentir "poc informats" d'aquest tema. Durant aquest any hem sabut de més de 7 nens a qui li han fet la mateixa operació o que li han de fer en un futur proper, tots fills de coneguts o coneguts de familiars, però en canvi no se'n parla gaire. Si és una afecció que afecta a tants nens, hi hauria d'haver més informació, així doncs, nosaltres aportem el nostre gra de sorra a la xarxa amb aquest relat.

divendres, 20 de gener de 2017

El xumet

Avui us porto una entrada que no quedarà "resolta"... es tracta del tema del xumet:

Tant a la Nineta com al Pèsol els hem donat el xumet des del primer dia. No vam fer cas d'allò de "no s'ha de donar durant el primer mes de vida perquè interfereix amb la lactància!!!" (la Nineta té 32 mesos i encara pren pit...) així que entenc que, com amb moltes altres coses, tot depèn del nen.
La veritat és que gairebé els vàrem "obligar" a agafar-lo, perquè al principi no el volíen, però es deixaven tals marques a la cara amb les ungletes (a l'hospital ens van desaconsellar usar manyoples per risc d'ofegament) que vam creure oportú posar-los el xumet perquè no es fessin ferides a dins de la boca. I va funcionar. Però ara... ara ve quan ja no em sembla tan bona idea això del xumet... a la llarga, dur xumet pot provocar problemes en la dentició (tot i que en provoca més xumar-se el dit...) tot i això, el fet d'haver utilitzat una tetina ortodòntica i no una fisiològica o una de cirera, em reconforta una mica. La veritat és que en l'elecció del xumet tenia les coses molt clares: tetina ortodòntica i de silicona, així no agafa gustos i és més fàcil de canviar el xumet quan es fa malbé (que per cert, el xumet s'ha d'anar canviant cada 3 o 4 mesos d'ús perquè no hi hagi risc de trencament per desgast).
Però ara, la Nineta té 32 mesos i li "toca" anar deixant el xumet...el problema és que està molt enganxada. Dic "toca" entre cometes, perquè també s'ha de tenir en compte que per ella és una forma de relaxar-se, una via d'escapament quan està nerviosa o molt cansada, i tenint en compte el respecte cap a ella, ha de ser ella qui decideixi que el vol deixar, perquè ja no el necessita. Últimament he estat llegint molt sobre el tema, des de formules que treuen el xumet de socarrel i en tres dies ja no el demanen, fins a "trucs" perquè el deixin sols, passant per la típica "tradició" de donar el xumet als Reis o al tió. Vaig estar llegint comentaris sobre deixar el xumet en un blog, ara no recordo quin, però un dels comentaris deia que hi havia hagut una nena a qui li havien fet donar el xumet als Reis (que era el que volíem que fes la Nineta) i que la nena els havia donat el xumet molt a contracor. Va passar un any i quan va ser l'hora de fer la carta als reis, la nena va demanar només una cosa: un xumet. No m'imagino el suplíci pel que devia passar aquella nena, que en tot un any va estar sense xumet i que en l'únic que pensava era en demanar un xumet als Reis... Després de llegir aquest comentari, el Ppa i jo vam decidir que ja el deixaria quan ella volgués, però que no en compraríem cap més.
S'ha de dir que la Nineta ha agafat el "vici" de mossegar el xumet, i això fa que molts dels xumets els haguem hagut de llençar perquè estaven foradats.
El que té ara està més que foradat... però sembla que això fa que vagi deixant-lo mica en mica, ja que no li proporciona la succió que necessita, però tampoc li hem tret del tot.
Ara estem en l'impàs que durant el dia no el fa servir (o vegades comptades en les que està molt cansada) i que durant la nit el fa servir per adormir-se i després dorm sense. Aquesta setmana, fins i tot, hi va haver un dia que es va adormir sense, se'l va treure quan encara no estava adormida i es va acabar d'adormir sense el xumet. Esperem que això sigui el primer pas per deixar-lo finalment...

divendres, 13 de gener de 2017

Recuperació del sòl pèlvic

Després d'unes vacances més llargues del que hagués volgut, torno a publicar, i ho faig amb un post sobre les sessions de fisioteràpia del sol pèlvic que he fet després del part.

Vaig fer 10 sessions, al principi una cada setmana, i entremig havia d'anar fent kegel a casa. i les últimes les vàrem allargar més en el temps i van ser cada 2 o tres setmanes. Les sessions me les va fer una fisioterapeuta especialitzada en el sòl pèlvic, i la veritat és que em van agradar molt. En la primera sessió em va fer escriure un diari d'ingesta d'aigua i de miccions. Vaig al·lucinar amb les vegades que vaig anar al lavabo (poques) i amb les que bebia aigua (menys encara). Em va recomanar beure molta aigua durant el dia i reduir-ne la ingesta al vespre-nit, i anar a fer pipí cada dues hores aproximadament. En les sessions em va ensenyar diferents exercicis de keggel per treballar tots els músculs de la zona del sòl pèlvic i en les últimes sessions em va ensenyar exercicis de respiració per tal d'enfortir també la zona de l'abdómen.
Em van recomanar després del part, fer aquestes sessions de fisioteràpia, i n'he quedat molt contenta, la veritat. El que no sabia és que també és recomanable fer exercicis de kegel diaris des de l'adolescència, com una rutina, per tal de no perdre la tonificació de la zona.
Com que sé que és complicat trobar un professional que t'agradi i amb qui connectis, us deixo el contacte, per si us fa servei, es diu Encarni Domínguez, si necessiteu el seu contacte, demaneu-me'l!
Vosaltres heu fet recuperació del sòl pèlvic? Com us va anar?

dilluns, 7 de novembre de 2016

Jocs i joguines de viatge

Últimament m'he estat interessant pels jocs de "mida viatge" perquè són fàcils de transportar i te'ls pots endur, ja sigui al cotxe o a qualsevol restaurant i jugar mentre esperes que et portin el dinar.
Tinc pendent fer un llibre d'activitats o "quiet book" però fins que no trobi el temps per fer-lo, he estat buscant diverses opcions, a més, com que m'agrada regalar coses útils, busco jocs que pugui regalar de "mida viatge" per als aniversaris.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Castanyada '16

Aquest any, han triomfat les castanyes! L'any passat van ser els moniatos i aquest any han estat les castanyes i els panellets (tot i que a casa no n'hem pogut fer perquè estem sense forn)...

Les castanyeres, per contra, no han tingut massa èxit, i els capgrossos de castanyera encara menys...
Però ja s'anirà relaxant, suposo. En part, ja m'agrada que desconfii dels desconeguts.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Avui llegim: "Una tempesta de por"

Fa unes setmanes, per La Mercè, hi va haver uns dies de tempesta i a la Nineta li van fer por els trons. Des d'aleshores hem tingut alguns problemes perquè torni a dormir al seu llit la nit sencera. Se sol despertar a mitja nit plorant, o senzillament no vol anar a dormir. Fins i tot la por ha derivat a no voler entrar a la seva habitació ella sola. Així que havíem de fer alguna cosa.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Learning Tower

Aquest estiu, aprofitant que la Nineta té un "període sensible de cuina" per dir-ho d'alguna manera, hem comprat una Learning Tower. Bàsicament és un tamboret amb barana, però fet de manera que es pot plegar, es pot regular en alçada i la Nineta pot pujar i baixar sense ajuda, que és el que trobem més important. La Torre que hem comprat es de la marca Guidecraft i a més de ser plegable (així no ocupa espai quan no la fem servir) té unes pissarres a la part de fora, que ja sabem que els nens es cansen de seguida si estan molta estona fent una mateixa cosa, així que poden baixar de la torre i dibuixar a la pissarra o fins i tot, escriure-hi la recepta!


A la Nineta li ha encantat i a cada àpat ens la demana... Ara només falta que arribi la quaresma per a poder fer bunyols!!! jejeje

A vosaltres us ajuden a la cuina els vostres petits? Hi mostren interès?